Àrea Tècnica Equip de Troncs
A la Muixeranga, ja ho hem dit en més d’una ocasió, tenen cabuda totes les persones. Hi ha lloc per a totes donat que es necessiten cobrir diferents funcions/rols per a construir i descarregar les figures amb èxit. Andrés Dénia ens fa hui una primera aproximació a l’entrenament condicional aplicat a la Muixeranga. Esperarem amb moltes ganes un segon article, segur. Andrés és Tècnic d’Atletisme, Coordinador del Cicle Formatiu d’Atletisme i cap de Departament d’Educació Física de l’IES Maria Enríquez. És també Entrenador Nacional d’Atletisme.
ENTRENAMENT CONDICIONAL PER TOCAR EL CEL
Andrés Dénia és Tècnic d’Atletisme i
membre de la Muixeranga de la Safor.
La primera vegada que vaig veure en acció a la Muixeranga de la Safor, em va atraure sobre tot l’esperit cooperatiu i l’emoció continguda que perviu baix de les figures. També em va cridar molt l’atenció el grau d’especialització dels participants, en funció dels diferents rols que acompleixen. Però per damunt de tot, valore el caràcter integrador sense distinció d’edat, sexe, condició física, etc. Tots ací sumen i aporten en la mesura que poden. Sóc novençà en la Muixeranga i em declare profundament desconeixedor de la tècnica, per la qual cosa sent una gran admiració dels mestres i de les mestresses quan expliquen les diferents posicions i estudien les alternatives. M’agrada escoltar-los i els preste molta atenció en el que diuen. Així i tot em costa encara entendre com encaixen totes les peces de les diferents figures. Com a entrenador d’atletisme, estic acostumat a mesurar el rendiment mitjançant les marques que fan, és a dir, el temps o de la distància amb la qual llancem els artefactes o la que som capaços de botar. Si traduïm la millora de rendiment dins de l’àmbit de la muixeranga, els indicadors es compliquen, atès que es tracta d’una tasca col·lectiva on cada peça té uns trets molt diferents de les altres, motiu pel qual cada persona requerirà un treball condicional molt diferent de l’altra, en virtut de la funció que hauran d’acomplir dins del grup. Es tracta ara d’identificar quines qualitats físiques caldria treballar en cada cas. Per damunt-damunt, des d’una perspectiva allunyada i a primer colp de vista, es fa evident que la gent que està a la base hauria de millorar la seua força màxima necessària per a alçar i per a sostenir les torres sense sobreesforços. En aquest cas, seria adequat treballar amb peses. Quan parle de peses ho faig despullant de tota connotació negativa que prové del món del culturisme. És a dir, no es tractaria de buscar augment de força per la via d’hipertròfia muscular (augment de massa muscular) sinó mitjançant l’increment en el reclutament de fibres musculars amb l’objectiu de despertar les fibres “adormides” i de ser capaç de sincronitzar-les a una volta en una mateixa acció. I això no es fa de qualsevol manera, és a dir, pel mer fet de fer peses sinó que hi ha un protocol específic sotmés a un règim de repeticions, intensitats i recuperacions molt concret. Per descomptat treballaria amb pesos lliures, en cap cas amb màquines on es perd gran part de la propiocepció per tractarse de moviments massa controlats. Per a tot aquell o aquella que puge d’alt, es faria necessari millorar la mobilitat, especialment de l’articulació coxofemoral per tal de pujar amb facilitat. Per a aconseguir aquest objectiu, hi ha una sèrie de tècniques prou efectives com el FNP (facilitació neuromuscular propioceptiva) que és un excel·lent mètode per a assolir una ràpida i eficaç millora de la flexibilitat. També seria important un treball d’equilibri estàtic i de propiocepció que es pot fer de diferents formes, entre les quals destaca l’ús del fit ball, eixes pilotes grans unflables que tots conegueu. Un coneixement més profund per la meua part de la tècnica em donaria més criteri per poder matisar més les coses, així que ara em toca APRENDRE.