Per Joan Negre / Foto: Vicent Just
M’ha costat llançar-me a escriure. Portava rondant una idea al cap de què parlar-vos des de feia ja un parell de mesos, però no ha sigut fins ara que he aconseguit donar-li forma. Sóc nou a la Muixeranga, tan sols porte uns mesos en esta gran família que cada vegada més la sent com a pròpia. És per això que em frenava molt la idea d’escriure alguna cosa, perquè què havia de dir jo a tanta gent que porteu tant de temps fent avançar esta onada imparable de mans i cossos units per tocar el cel? Després de la gran festa que vam viure el dissabte a Algemesí, on tota la colla ens vam unir per realitzar la nostra millor actuació fins a la data, em vaig dir a mi mateix que ja era hora. Perquè açò només té sentit si ho compartim, només té sentit si abracem cada vegada més gent a una família que creix junta per anar més amunt encara.
La meua experiència tal vegada ajude a alguna persona a decidir creuar la porta del nostre local i provar a pujar sobre els muscles d’alguna base, a agarrar fort amb les mans un segon pis o a fixar un rengle amb l’empenta del seu cos. Perquè per més que es repetisca no deixa de ser menys veritat, a la muixeranga hi cap tota la gent. I cada persona és única i imprescindible per fer-nos arribar ben amunt.
Sempre s’ha parlat de la capacitat integradora que tenen les muixerangues, així com les colles castelleres la tenen a les terres del nord. Però de vegades costa adonar-se’n que esta voluntat d’integració és tant o més forta per a totes aquelles persones que a través de la colla podem redescobrir eixe sentiment de pertinença i lligam amb la nostra comarca, amb la nostra gent, amb les nostres tradicions, cultura i festes. A mi mateix em va costar molt donar el primer pas. Vaig arribar a preguntar, quan els vaig escriure per les xarxes socials per saber on assajaven, si encara hi havia lloc a la Muixeranga per a apuntar-me. No coneixia pràcticament a ningú, pensava jo, dins la Muixeranga; seria difícil entrar a formar part d’un grup que, al meu cap, devia tindre un bagatge en comú que jo no compartia. Només va fer falta creuar la porta del local per adonar-me’n de com d’equivocat n’estava.
Un tal Joan em va agarrar del coll i em va dir “ves amb Batiste, posat esta faixa i tira a les barres”. Batiste em va explicar què volia dir això d’enfaixar-se i com ho havia de fer. Evidentment em va fer desenfaixar dos vegades perquè no era cosa senzilla. Ja mentalitzat, vaig acudir on la gent estava pujant una damunt l’altra i m’explicaren com anava això de pujar. Si home, no puc. Calbot. Al segon intent, amb ajuda, estava dalt escoltant mil comentaris que intentava recordar: “peus més endavant”, “no avances el pit”, “no mires avall”…
Des d’aquella posició, just abans de baixar, vaig començar a adonar-me’n que tot i no conèixer molt a la gent, m’havia creuat amb la majoria pels carrers de la ciutat i els nostres pobles i, en realitat, no em sentia tan fora de lloc. De repent tot el món va callar i escoltaven dos persones que donaven instruccions de què anàvem a fer. Josep i Raül, els mestres de la colla segons vaig saber després. Quan vaig acabar l’assaig ni tan sols me’n vaig poder anar a casa. Resulta que era habitual sopar allà cada divendres després de fer muixeranga. I res, jo un més. Per què no havia vingut abans? Ja ni recordava els motius de les meues reticències.
Ara han passat sis mesos. He participat de l’actuació més gran que mai hem fet, a Algemesí, el bressol de la muixeranga. Aquella gent que a penes coneixia formen ara part del meu dia a dia, amb grans amistats nascudes de la convivència i la proximitat d’una activitat que t’exigeix tant com vols donar i que t’ho torna multiplicat per dos. És cert que este dissabte vam alçar tres pinets i díhuit pilarets caminats, una Alta Clàssica, una Morera, una Alta de Cinc, dos pinets dobles i un alçat per baix, i que vam finalitzar amb una composició de quatre pinets fets únicament per dones barrejades de les quatre colles que vam assistir. Tècnicament, va ser una vesprada d’èxit per a tota la gent que va actuar a plaça. Però humanament, em quede amb el camí d’estos darrers sis mesos i amb la família muixeranguera que he guanyat. Amb les abraçades de felicitat amb la colla en acabar cada figura, amb els càntics d’eufòria després de mesos de faena compartida, amb les rialles pensant quin serà el nostre pròxim repte. Perquè això és per a mi la muixeranga, esta gran família. I és això el que fa que, per a mi, este dissabte serà un dia que durarà anys.