Per Dani Muñoz / Foto: Vicent Just
Cap al setembre del 2015 vaig començar a formar part de la Muixeranga de la Safor, feia molt de temps que em cridava l’atenció les muixerangues però per unes circumstàncies o altres mai vaig fer el pas definitiu fins eixe moment. Els meus primers passos van ser tímids, per la meva altura em van situar ben dins del gavell, arran de tronc, constrenyit entre gents que no sabia qui eren i ni tan sols com és deien, sols sabia que devia baixar el cap i agafar-li el cul a qui tenia dalt, sense empentar. Em vaig deixar guiar per Josep i Joan, uns dels tants Josep’s i Joan’s que tenim a la colla.
De seguida em va flipar la cosa, totes apretades, gent gran i xiquets, totes suant, tot un refregó d’homes i dones sense cap tipus d’estereotips ni pudors, totes a una. En veure a Marta allà dalt de la torreta amb aquella seguretat, com qui va per casa en pijama, somiava en que algun dia pujaria jo també i tocaria el cel, seria el millor de la colla.
Sols em van fer falta dos o tres assajos per entendre la primera lliçó, açò de les muixerangues no és un esport, ningú competeix, aquí no hi ha millors ni pitjors, estàvem fent cultura i tradició, i per tant jo, acostumat a ser el davanter de l’equip, sols podia carregar-me d’humilitat i assumir el meu rol, tant o més important i necessari que qualsevol altre dins d’una pinya.
En entendre açò vaig començar a fixar-me en eixa gent de dins del nucli, a les que ningú veu. Mirava a Claudi, un tros d’home callaet , a Ricard concentrat, a Josep del Grau sempre amb un somriure, les crosses, agulles, contraforts. Jo també estava molt prop del nucli i volia aportar, m’encantava la física en la universitat i la muixeranga és física en estat pur. Un conjunt de forces que s’ha d’equilibrar i una cerca de la geometria necessària, distàncies, alçades, massa i pes, volums. Ja està clar, vull ser cap de pinyes!
En uns pocs mesos d’aprenentatge bàsic em vaig tirar de cap i vam muntar un equip tècnic amb Josep i Raül com a caps de colla, Irene als troncs que arribava com un torrent d’energia i experiència procedent dels castells de Catalunya, Aitor com a cap de canalla, altre que es tirava de cap a les primeres de entrar en la colla i jo a les pinyes.
L’objectiu era saber gestionar eixe creixement que estava experimentant la colla, tornar a fer una figura de 5 alçades i establir i consolidar una diada pròpia per la festa major de Gandia. Avui analitze els objectius i estic molt més que satisfet, no sols hem aconseguit fer la desitjada torre de 5, sinó que l’hem feta amb nombroses places i alineacions diferents, hem fet el desplegat de 5 dues voltes, una morera preciosa i un castell de 5 amb agulla que és el rovellet d’aquesta colla, al meu parer. La diada s’ha fet dos anys consecutius amb èxit i ja ningú imagina que l’any que ve no hi serem de nou davant la seu. Hem corregut gairebé tots els pobles de la comarca i ho seguirem fent. Als assajos congreguem com a mitjana fixa 35, 40 persones, a les actuacions som de 70 en amunt i a les diades i actuacions més rellevants arribem a passar els 100 sobradament.
Tot açò té un preu per a la gent de la tècnica, han hagut moments preciosos però també difícils, cal molta dedicació per gestionar assajos, actuacions, diades. Moltes hores davant de les pinyes i al whatsapp, reunions i mal de caps, però ha pagat la pena.
Ara la colla afronta el relleu de la tècnica en la pròxima assemblea general de Gener, sembla que alguns càrrecs continuaran i d’altres seran nous, crec sincerament que aquests canvis són positius per a qualsevol colla, cal que altra gent s’involucre, sols així creix la colla i s’evita una certa dependència.
Sols puc dir que l’experiència és brutal, el treball amb l’equip ha estat molt enriquidor, Josep ens hem fet algunes rises molt divertides,he aprés molt de tu en tots els sentits, Raül eres un fenomen, omnipresent, fas molta falta. Aitor, la teua feina i la del teu equip amb la canalla està preparada per a explotar en breu i t’has de sentir bé per això, i a Irene donar-li les gràcies per ser així, ho hem compartit tot amb molta intensitat, molta passió i molt de tot.
També vull demanar disculpes a aquella gent que no vaig saber involucrar en l’equip de pinyes i a qui en algun moment de la temporada s’haja sentit contrariat amb alguna decisió o amb algun gest per la meua part. No ha estat la meua intenció, d’això podeu estar ben segures.
Per últim desitjar molta sort i molts ànims al nou equip, ara toca fer un altre camí, qui sap si a la junta o a una altra de les comissions que sens dubte també fan que tot açò siga una gran pinya enamorada.