Dídac Lorente Sendra/ Foto: Vicent Just

Vaig entrar a la colla amb uns 5 anys. En un principi anava als assajos per vore com funcionava i com Sílvia ja provava a pujar. Un dia, per fi, em vaig decidir, vaig voler provar jo també i em va agradar molt. Començàrem a pujar al tercer pis, i després al quart. Des del moment que vaig provar la Torre de 4 em vaig enamorar de la figura, la volia fer sempre. Així que sempre la pujava jo, sempre damunt de Marta, l’alçadora més valenta, i gaudia a les actuacions quan arribava dalt i llançava una besada a tot el públic, que esclatava amb aplaudiments i crits de joia. Eren sols uns segons, però eren segons de pura glòria, que s’allargaven un poc en baixar i rebre les felicitacions de la resta de la colla. Ja erem colla de 5 i Sílvia ho feia possible atrevint-se a pujar allà dalt.

Arribaren més xiquetes i xiquets, amb qui vam fer molt bona relació, però que tard o promte acabaren anant-se’n. Sílvia i jo no. No podíem deixar la nostra família, la família morada.

Sense ni adonar-nos-en vam anar creixent i va arribar el dia en què vam ser massa grans com per a pujar dalt de tot, d’ajudar a la colla a seguir tocant el cel. Era hora de donar pas als més menuts, que encara eren molt menuts, però que ja se’ls veia amb ganes d’aprendre.

Després d’això la colla va passar per una temporada fluixa, érem molt pocs i fèiem el que podíem. Però va arribar el moment d’actuar, de fer alguna cosa per tirar endavant o la pinya morada s’acabaria. Així que els que ja estàvem a la colla començàrem a canviar les coses, l’Ajuntament de Gandia ens va facilitar un local, un local que podíem fer propi. Amb el nostre esforç i el de la gent que va arribar nova vam reviscolar l’esperit muixeranguer a La Safor. Amb molt poc de temps vam tornar a créixer i vam tornar a ser una colla de 5.

Es va crear l’equip de canalla, al que jo vaig entrar per tal de transmetre tot allò que havia sentit de menut a la nova xicalla. Veia les figures i m’entraven ganes de tornar a pujar, de sentir l’eufòria a les actuacions, al carrer. Ho vaig dir a Aitor, qui ho va dir a Josep, i junts m’ajudaren a fer-ho possible. Ara torne a fer la Torre de 4, però jo sóc l’alçador i Aleix escala per la meua esquena i es col·loca damunt de mi, i supose que sentirà el que jo sentia a la seua edat.

He treballat amb molt de plaer a l’equip de canalla, amb Yesmina, Cèlia, Aitor i moltes més persones que es deixen la pell per les més menudes, però em fa pena no poder estar més a sovint, ja que en poc temps faré els 18 i el curs que ve marxaré a la Universitat.

Però també pense que aquest sentiment es bo, perquè vol dir que la pinya morada encara és la meua família. Perquè cada ú de vosaltres sou la meua família.