Per Yesmina Mascarell / Foto @Pacorrosc
Recorde la I Diada com si fos ahir. La recorde com un dia important, especial. A penes feia uns mesos que estava en la colla, però ja em sentia part de la gran família que som. Era com tornara sentir eixa alegria de compartir que feia temps que havia perdut. Estava encetant un procés molt bonic, il·lusionador, un procés que s’alimenta amb cada assaig i que encara hui, un any després, continua. Eixe matí desperte amb Aitor, i encara al llit, ens mirem i somriem amb la complicitat de qui sap que anem a viure coses grans…Bon dia, bonic! Bon dia, preciosa! El Prado està mig buit quan arribem; poc a poc anaven apareixent les camises i les samarretes morades, i amb elles, les cosquerelles en la panxa. De seguida començava el ritual de l’enfaixada, primer acte de tota actuació que ens uneix a través d’eixes teles quilomètriques de color roig i que comença a captar l’atenció de les vianants. Cris m’ajuda amb la meua i jo l’ajude a ella. Tot seguit, Josep ens reunix i ens dona les últimes instruccions… Força, seny i amunt! Espere fer-ho bé, espere no fallar… sóc part d’un engranatge tan precís que tot ha d’estar al seu lloc i al seu moment… Sabré? Vinga, no ho penses, tot anirà bé, hem treballat molt, sabem fer-ho. Ho farem.
Quan arribem a la plaça, la trobem plena. Els crits de la gent van en augment, quasi proporcionalment als nervis del meu estómac. Ens precedixen La Torrentina i la Jove de València, dos grans colles plenes de gent fantàstica. Nosaltres som la última en entrar, i ho fem amb tota la xicalla en pilarets… preciós moment. La gent aplaudix i ens mira amb ganes. Quan
arriba el moment, em situe al meu lloc i agafe a Aleix, que encara no em coneix massa, però es deixa portar. Rafa, que va al segon pis, acosta el seu cap al d’ell, fan el seu particular ritual pare-fill i a mi em sembla un dels moments més bonics que he vist mai. Emoció…- però no ho penses, ara has d’entretindre a Aleix, que és menut i no et coneix, que ha de pujar 5 alçades.
Aiiiiiii!!!!!!!. Bases, crosses, agulles, vents, primeres mans… pinya, apreteu!- Les veus de Josep i Raül sonen entre les dolçaines i els tabals i jo li parle a Aleix i tracte d’oblidar-me del nus que tinc a la gola. Arriba el meu torn, puge a la pinya, vaig caminant sobre muscles i caps, arribe al tronc i em col·loque. Note com Aleix puja per damunt de mi. Li dic que estiga quiet, que encara no ens toca pujar. Mire a Raúl, em fa un gest i em pose de peu. Tracte de mantenir l’equilibri amb Aleix damunt sense recolzar-me en el segon pis, li pose la mà, l’ajude a que s’enfile fins on m’arriba el braç i em quede ahí, al meu lloc de l’engranatge. Veig a Marta davant de mi, em mira i em dona la seguretat de les veteranes. Marta sempre em dona tranquilitat. La figura es munta, es remeneja i es desmunta amb els crits del públic de fons. Mire cap amunt i
m’emocione, sent la força de la pinya baix de mi que crida ben fort: aguanteeeeeeu pinyaaaaa!!!!!!! Aleix ja està baixant. L’agafe per darrere i el bese, li dic que ho ha fet molt bé, que és un campió. Baixe de la pinya, molts braços m’agafen i m’ajuden, m’abracen, els abrace, ens abracem. Busque a Aleix, li xoque les mans. Ja està, ho hem fet!!!!!!!!!!!!! Ara sí, l’emoció m’invaeix, plore i el nus a la gola es transforma en una explosió d’alegria col·lectiva. M’incorpore i mire al meu voltant; mans en alt, mans xocant-se, gent besant-se, ulls plens de llàgrimes, ulls emocionats com els meus. Gent de les tres colles donant-se les gràcies…. quanta bellesa junta, quin sentir compartit tan bonic. Açò és nou per a mi, açò no ho sabia. Pareix que és possible tornar a enamorar-se de l’esser humà… Busque a Clara, sé que està igual que jo, ens trobem entre la gent i ens fonem en una abraçada llarga i preciosa (i plena de singlots). Ai, quines figues estem fetes…- riem desvanides. Quan alcem el cap veiem a tota la canalla dalt de l’escenari; estan repartint detallets entre la xicalla de les altres colles, i sense saber-ho, també estan regalant somriures entre les adultes que mirem. Quina delícia, quin goig de viure! Açò és més que gran, açò s’ha convertit en ENORME.
Lo de pinya enamorada resulta que serà cert…. Muixeranga de la Safor, ara sí que t’has quedat a dins del meu cor!